La solitud forma part de tots nosaltres però com una consciència, com un estat d'ànim intern que t'acompanya sempre. Avui puc reconèixer que l'etapa de fredor absoluta en la meva vida ja està superada. Enrere queda la tristor que amargament m'havia acompanyat durant molts dies aquests últims anys. Tinc records impossibles d'oblidar però són això, records i prou, amb el temps et resignes a viure amb ells. Sóc supervivent en una tarda qualsevol, tranquil·la i més o menys silenciosa que dóna peu a la reflexió. Voldria fer venir al present parts separables dels meus records, ara tinc una edat, quan tens més història per darrere que per davant, que convida a recordar i voldria reviure aquells moments dolços o amargs que encara no s'han esborrat de la meva memòria abans no sigui massa tard.
Vinc d'una família de Barcelona, la meva infantesa va estar envoltada de comoditats, sóc la petita de dues filles, la obsessió dels pares era que a nosaltres no ens faltés de res, que no patíssim el què ells havien hagut de patir durant la postguerra. De la meva infantesa m'han quedat en el record gravades petites porcions de temps, moments importants, sentiments viscuts però no sé classificar-los cronològicament. Vaig ser una nena molt dolça, alegre i innocent. Suposo que per influència de la mare i d'un avi molt dolç que, com era una persona molt tendre, només em va deixar bons records...era el meu padrí. Diuen que quan jo vaig néixer tots volien que fos un noi i ell principalment es va enfadar tant que no em va voler ni veure, amb el temps ens vam tornar inseparables. Amb ell vaig viure moments tan entranyables, tan profunds que són l'arrel del meu caràcter, de la meva manera de ser i de fer. A casa treballaven el pare i la mare: l'un a fora, comptable a compte d'altres i l'altra a casa...de forma no remunerada. El pare va ser el típic treballador que ho donava tot per l'empresa, que no tenia hora de plegar, que estava més hores treballant que a casa. Això i el seu caràcter sever i disciplinat me'l feien veure molt llunyà i intransigent. La mare vivia per a nosaltres, abocada a les filles i al marit, patint per tots i cadascun dels moments de les nostres vides, fossin bons o dolents, sense vida pròpia. La recordo llevar-se més d'hora per despertar-nos per estudiar, fent-nos la feina de casa quan nosaltres ja podíem ajudar-la perquè segons ella ja tindríem temps per fer-la més endavant, nosaltres només havíem de preparar-nos per estudiar i arribar a ser importants a la vida... pobre mare! recordo que algun dissabte treia la pols dels mobles, escombrava, rentava els plats...em sentia feliç ajudant-la perquè ella era sempre la que es llevava més d'hora i la que anava a dormir més tard, mai es queixava i sempre va ser per a mi un model que inconscientment vaig imitar. Però la relació que ella tenia amb nosaltres, de complicitat i franquesa jo no he aconseguit mai tenir-la amb els meus fills. Jo, i crec que la meva germana tampoc, no vaig veure mai a la meva mare com un enemic, ans el contrari ella era l'amiga perfecta, la confident que et sabia aconsellar sense imposar-te mai res, jo no ho he aconseguit mai això. Ella sempre era el pont de salvació en les nostres relacions amb el pare, va haver-hi moments molt difícils quan vam fer-nos grans. El seu caràcter pacífic i comprensiu em va suavitzar molts dolors: de petita i ara de gran. De fet és una mare perfecta per als altres però segurament imperfecte per a ella mateixa. Quan em vaig adonar que jo anava pel mateix camí, patint sempre, malvivint pels altres i que no havia aconseguit els mateixos resultats vaig decidir canviar radicalment, no per desafecte a ella sinó per afecte a mi. La vida passa només una vegada i viure pels demés sense prou amor ni afecte crec que no paga la pena. Potser he estat massa egoista però no em penedeixo de res.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Avui us faré cinc cèntims dels meus fars:
Bé, primer us parlaré del meu inigualable germà, germà adoptiu des que va començar a festejar amb la meva germana... Era un remolí que ho trasbalsava tot, per on ell passava res no tornava mai a ser igual. Era l'energia positiva en persona: rialler, actiu, organitzador, obert al cent per cent, no parava...era pólvora viva. Sempre tenia temps per estar per a tu, tinguessis problemes o volguessis celebrar qualsevol triomf. Heu imaginat mai la possibilitat de l'existència d'àngels? A veure, no rieu, no àngels alats d'estampa catòlica sinó àngels en el sentits d'esperits, o energies, presències positives que et guien...et protegeixen...durant la teva vida? A mi m'agrada imaginar que tots els que he estimat profundament i han format part de la meva circumstància continuen amb mi fins hi tot després de la seva mort. Bé doncs un dels meus àngels, jo també els hi dic fars, és el meu germà Artur, és el far etern que no m'abandonarà mai. El primer far que vaig conèixer era i és l'avi Jaume, va morir mesos després que jo em casés, d'això ja fa molts anys....per a mi va significar la primera separació dolorosa, no ho oblidaré mai, en aquell moment encara tenia creences religioses i pensar en un retrobament futur em va ajudar molt. La meva padrina, la Iaia Bel, el meu tercer far, també m'ha marcat molt, la seva trajectòria vital i sobretot la seva degeneració. Va morir l'any 2002 quan tenia 84 anys i d'Alzheimer...Quan coneixes una persona amb el seu caràcter alegre, dinàmic, obert, il·lusionat sempre...i la veus perdre's en les profunditats de l'immobilisme, del silenci, de l'estàtica...és molt dur. L'última imatge que tinc d'ella és assentada en una cadira de rodes davant de la porta de sortida a la terrassa de casa els pares i mirant al no res...en silenci, empetitida, mig corbada...Però les imatges que en vull recordar i que de fet formen la gran majoria són de quan era alegre, eternament jove d'esperit, un remolí d'energia...i sempre positiva, sempre cantant, ballant...independent fins últim moment de lucidesa, era molt presumida i s'arreglava fins i tot per estar per casa...fins al final no la vaig veure mai deixada d'aspecte. Podríeu dir-me que els meus fars són immadureses del meu caràcter, potser sí, però sento que són amb mi, que m'acompanyen i m'agrada tenir converses amb ells encara que siguin converses interiors del meu cervell. Ai! Potser desvario, no sé...però em consola pensar que encara no he perdut el seu contacte. Amb els anys el dolor de la separació física dels meus fars s'ha anat fent més somort i el record de les persones absents s'ha anat tornant agraïment per haver tingut la sort de conèixer-les i haver compartit una part del camí vital amb algú que has estimat i t'ha estimat tant. -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
L'any que vaig fer 18 anys, espurna total de vida, vaig aprovar tots els exàmens o reptes als quals em vaig afrontar, la selectivitat i la prova pel títol professional al Gremi de Perruquers de Barcelona . Semblava tenir un futur brillant, prometedor en dirien ara, davant meu. Tot ha quedat en boira que s'ha anat esfumant a mida que m'he anat fent gran. De fet no he arribat en lloc. Per començar no vaig continuar cap carrera, m'hauria agradat fer filologia catalana o història, però vaig decidir casar-me, sempre he estat una estúpida romàntica, encara ara ho sóc, i vaig acabar anant a viure a Sant Sadurní d'Anoia encara que això comportés deixar la ciutat, la família, els estudis i els amics. Em pensava que amb les meves “grans qualitats” trobaria feina de seguida. La realitat va ser una altra, el poble no m'acceptava, la gent tenia un odi inqüestionable a la gent de Barcelona, ens criticaven fins i tot davant meu sabent el meu origen. Vaig passar d'estar envoltada de gent que m'estimava a estar sola tot el dia. La solitud física m'acompanyava des del matí quan el meu marit marxava fins a la tarda cap el tard que no tornava però la solitud psicològica m'acompanyava sempre ja que vaig descobrir que l'home amb qui m'havia casat no era amant de la conversa, no volia que el molestés amb les meves poca soltades i quan li demanava que m'expliqués què havia fet durant el dia, més que res per mantenir una conversa i no oblidar-me de com es parla, deia que no n'havia de fer res de la seva feina que jo no hi entenia. Per tot plegat em vaig anar tornant trista, silenciosa, esquerpa. Vaig començar a patir les primeres depressions fortes...recordo que per aquelles dates a les tardes dels dies de cada dia a la ràdio feien una novel·la que m'ha quedat gravada a la memòria, de fet jo la coneixia pels estudis de literatura catalana que havia fet d'optativa a COU però...retratava molt la manera com jo em sentia, era “Laura a la ciutat dels Sants” de Miquel Llor. Quan la pena es va fer massa gran dins meu vaig començar a tenir dolor físic que els metges no podien justificar. Després de proves i més proves em van detectar una depressió de cavall. Tots els meus mals van desaparèixer quan vaig quedar en estat del meu fill i més endavant de la meva filla. S'obria un món nou per a mi. Tenia molta feina i responsabilitat davant meu, em sentia important i útil de nou. Amb el Josep i la Mireia penso que he viscut els millors moments de la meva vida, amb ells he estat plenament feliç. Ells van omplir la meva vida i fins que no van ser adolescents va ser fantàstic, em sentia estimada, admirada, profitosa, ells van ser i de fet són el meu significat. Només per portar-los al món ja ha valgut la pena viure. Però al créixer es van anar allunyant de mi, no és que no fos normal, aquest allunyament, però jo depenia d'ells, la meva felicitat estava condicionada a la relació que tenia amb ells i quan va començar a haver-hi ombres....es clar, tots els mals que m'havien aparegut durant els primers dos anys de matrimoni van tornar a aparèixer. Un dia es va calar foc a l'habitació del meu fill ... alguna cosa no anava bé...anys més tard la meva filla es va intoxicar amb medicaments i vam haver d'anar d'urgències per salvar-la...alguna cosa no anava bé...i jo em moria per dins...m'assecava de patiment i de tristesa...alguna cosa no anava bé...què havia fet malament? Vaig anar al psicòleg...alguna cosa no anava bé...vaig demanar ajuda al meu marit... no va venir mai... alguna cosa no anava bé... vaig començar a reflexionar la sentència del metge: “Pensi i decideixi què vol ser quan sigui gran...”i després de vint -i- tres anys de matrimoni ... “Pensi i decideixi què vol ser quan sigui gran”...des del moment que vaig començar a pensar-hi van passar quasi dos anys...llavors vaig exposar al marit la veritat: que no era feliç, que volia prendre'm un temps perquè no sabia si estava amb ell per pura rutina...que no sabia si l'estimava encara...i ell només plorava..va ser incapaç de raonar una sortida, una solució...llavors va venir el pitjor: al cap de poc temps els meus sogres van tenir un accident de cotxe junt amb el meu cunyat petit, només va sobreviure ell, jo vaig decidir quedar-me amb el meu marit per fer-li costat en aquells moments tan terribles però ell es va tornar com boig, em va fer “moving” de casa meva, volia que marxés...m'odiava...em maltractava psicològicament, em va fer sentir la persona més horrible i cruel del món, em va dir de tot , em va amenaçar...em vaig adonar que fins aquell moment havia viscut amb un desconegut...vaig fugir... sense dir res...sense donar explicacions de res ... a ningú no podia explicar segons què... els pares em van acollir sense fer-me cap pregunta. Sabien que jo no estava bé i que els necessitava. No em van fallar. Han passat els anys però la meva dependència dels fills no ha caducat. Els necessito...encara que estiguin lluny i visquin la seva vida necessito saber que pensen en mi, que m'estimen i encara que els costi molt i no m'ho diguin necessito imaginar que m'han perdonat i han entès la meva decisió.
Entrades
