Escrits en solitari (2006)

He retornat a ciutat, Barcelona estimada, després de vint – i - tres anys de matrimoni i moltes històries a l’equipatge del cor. Estic sola, he començat de nou tot el meu íntim camí. He deixat enrere la família, els amics, els estudis i tot un passat ple de desenganys i també d’il·lusions que amb els anys es van anar tornant fracassos.
Ja no em quedava cap motiu per lluitar en companyia de la família que jo mateixa vaig escollir i construir. La meva s’havia tornat una lluita en solitari que el temps i les circumstàncies m’han demostrat que poca gent entenia.
No em costa gens plorar però les llàgrimes d’ara tenen una justificació lògica; fins ara quan plorava no sabia per què i no m’entenia ni jo mateixa, ara sé perquè ploro: per tot el què no he pogut ser, per tot el que he deixat escapar amb el meu afany de ser una mare i muller perfecte, cosa que els resultats han demostrat que era impossible d’aconseguir.
Ara lluito només per a mi, cosa que no havia fet mai abans. Em costa molt afrontar la meva lluita personal en solitari, algú potser pensarà que m’he tornat boja, fins i tot jo hi ha moments que ho penso i sento com m’enfonso o com em fallen les forces per afrontar tants canvis. Quan em trobo perduda en una feina que no havia tingut mai, amb una responsabilitat i un col·lapse d’informació nova que em veig incapaç d’assimilar. Quan arribo a casa i no hi ha ningú que m’esperi ni que em pregunti com estic, encara que això tampoc m’ho preguntaven quan estava envoltada dels meus i m’havia passat el dia treballant per a ells.
Torno a fumar, ho havia deixat fa més d’un any i n’estava molt orgullosa però ara les circumstàncies em superen i tan em fa la meva salut física. És com si m’hagués tornat feble de cop, com si em castigués per haver-me alliberat del patiment psicològic al qual estava sotmesa i em volgués auto imposar algun inconvenient negatiu a tanta pau interior, perquè de pau interior sí que en tinc. És una pau que buscava fa molt de temps i que no sabia on trobar. Ara l’he trobat en mig de l’anonimat de la ciutat, una ciutat plena de gent que m’ignora, que no sap de la meva existència. Una història que ningú no em qüestiona, que no me la jutja i que per tant és com si no hagués existit mai. Potser algú pensarà que he sortit airosa del malson que vivia però crec que no ha estat així: he perdut els meus fills, eren l’única raó de la meva existència i ara ja no hi són, no els tinc al costat per acaronar-los i protegir-los, no em necessiten i en canvi jo sí que els necessito a ells. Necessito que em facin costat, que em donin suport en la meva lluita per afrontar tants canvis, per no sentir-me sola i perduda en el nou camí que he començat.
Malgrat tot a vegades penso que no estic sola del tot, quelcom em fa pensar en el significat dels senyals, els que apareixen a la vida contínuament però un no sap veure. Ara crec en ells i en les persones estimades que en algun moment de la vida t’han envoltat, que has estimat i que en el fons sempre t’acompanyen, i són elles les que t’envien senyals per ajudar-te.
Què em va fer tenir prou forces sinó per prendre la decisió de separar-me del que havia estat el meu marit, de la persona a la qual havia dedicat tota la meva vida i la qual mai no va fer res per evitar que el deixés? La mateixa que havia convertit el meu dia a dia en una rutina sense il·lusió, que m’havia assecat i em feia sentir sense motiu per seguir endavant, la que m’havia separat dels meus amics i de la resta del món. La que limitava els meus dies de festa a aguantar i a compartir els efectes d’un got de vi o una copa de cava una darrera l’altre fins a no saber on tenia la ma dreta i la ma esquerra. Això no era vida! La vida és molt més gratificant, les persones com jo necessitem sentir-nos estimades, valorades i volem lluitar per superar-nos espiritualment. Necessitem impuls per tirar endavant en qualsevol aspecte de la vida, ser actius, sentir-nos vius i amb energia per canviar el món encara que això sigui impossible. És així com em sento ara.
Potser m’equivoco però si més no ho hauré intentat, hauré lluitat per aconseguir la meva quimera. Quimera que afronto en solitari però amb l’ajuda de qui realment m’estima i que em demana que sigui jo, que tregui del meu interior tot el potencial creatiu que porto tants anys amagat, enfonsat pel pes d’unes cadenes que em feien sentir petita, poca cosa, insignificant i inútil. Haig d’aprendre a ser egoista, a tirar endavant per a mi, només per a mi i la meva felicitat personal i intransferible. Haig de retrobar embolicats en els plecs de la memòria sentiments i persones que em tornin la tendresa del significat de l’amor i la força per lluitar que restaven oblidats i morts dins meu.

Tinc fred, un fred que m’arriba a l’ànima i que ni la millor llar de foc no pot remeiar. Un fred que em xopa els ossos i em produeix calfreds, que no em deixa pensar ni en la suor de l’estiu ni en el sol del desert, que em congela el cor i fumeja gelor pels porus de la meva pell. Un fred que em conserva els sentiments tancats en formol i no em deixa estimar.

El mateix fred de les converses en el silenci que m’oferia el coixí, de les mirades perdudes en tantes tardes solitàries i dels petons no besats i imaginats en els meus llavis assecats. Un fred mort que no respira i no respon als estímuls del voltant. Com un arbre erm que mai més no donarà fruits, així em sento ara. Ni les carícies més somniades no em podrien escalfar, no serviria de res intentar friccionar la meva epidermis tan endurida, tan insensible que només pot sentir-se com el cartró, com la roca grisa i porosa que castigada per la salabror del mar no té ni color de vida.

Tanco els ulls i respiro a fons per allunyar aquest sentiment de fred però és inútil, els llums del carrer solitari i silenciós m’acompanyen en la nit. Ja no hi ha rialles al meu voltant, no hi ha caliu, el meu foc interior s’ha apagat.

Continuaré el camí acompanyada per l’alè i les passes dels fantasmes transparents i invisibles que em refreden l’essència. Tinc al meu costat i al meu dins la fredor i res pot fer- me reaccionar. Tinc fred, un fred victoriós que s’ha apoderat de mi en una lluita desigual i injusta, un fred que durarà eternament i es perdrà amb mi fins que em difumini en l’aire nocturn d’una ciutat que no m’enyorarà quan no hi sigui. Una ciutat que no notarà la meva absència quan hauré desaparegut i no quedin ni els sentiments ni els rastres d’aquesta fredor que sento ara.

On ets amor? On t’he de buscar perquè em donis forces per continuar? En algú desconegut i inexistent fins ara? o en algú que ha passat desapercebut pel meu costat?

Em sento com si sortís de la boira, m’havia deixat endur per les fosques mentides i traïcions.M’havien fet creure que jo era una persona pertorbada i fora del normal quan cada cop crec més fermament que és algú altre qui necessita ajuda i tractament, una ajuda que no hauria de basar-se en la pena i el plany sinó en ensenyar-lo a lluitar i a trobar solucions als seus problemes. Hauria d’entendre i veure que amb la seva actitud l’únic que aconsegueix és destrossar la gent que té al costat.

Jo continuo aquesta lluita personal, cada cop més renovada, amb moments de tot, una mica descol·locada però forta en l’intent. La solitud no fa tan mal quan segueixes el ritme dels batecs del propi cor. Potser no gaire lluny hi ha una ànima anònima i bessona que m’està esperant i jo encara no sé trobar-la. Esperits tendres i protectors ajudeu-me, envieu-me senyals per guiar el meu solitari, valent però en alguns moments desanimat i trist camí.

El dia s’acaba i jo tot just començo, he començat a treballar de nit. Com sempre i com en molts aspectes de la vida vaig en sentit contrari de la majoria de la gent. De totes maneres haig d’aprendre a veure el sentit positiu de les experiències i anar a treballar quan tothom en plega té el seu encant, arribar a casa quan tothom es lleva dóna sensació de solitud però també de rebel·lió, d’oposició i de lluita.
Ara hi veig clar, tot l’amor que vull donar l’haig de projectar dins meu, només és el meu propi jo a qui val la pena estimar. No necessito ningú, cap crossa, cap bastó, tan sols la meva ombra és digne d’estimació. Ni tan sols els fantasmes del passat tenen cabuda en el meu projecte de futur.

Són les set del matí, acabo d’arribar a casa després de treballar tota la nit i tinc el cap ben despert, més despert que mai. És ara que ho entenc, sempre pensant en oferir, sempre esperant quelcom d’algú i sempre rebent decepcions, ha arribat l’hora de créixer, de desenvolupar-me com a persona independent, és l’hora de madurar i deixar enrere les misèries i decepcions dels demés, m’haig de cultivar jo sola, abonar el meu esperit i tenir cura del meu propi fruit. Les ombres van marxant, m’estic desintoxicant de molts complexos i moltes inseguretats. Començo a tenir confiança en mi mateixa. Avui he treballat dotze hores seguides i començo a dominar la situació. Gaudeixo d’un merescut descans després de la tensió dels primers dies. La gent que m’envolta és diferent però encantadora, el món és ple d’històries anònimes que conjuntes van formant una xarxa espessa, senzilla i a vegades complicada, una malla prou resistent com per donar sentit a la societat i també és ple d’individus que lluiten individualment o col·lectivament per ser feliç. No tothom ho aconsegueix, és clar, però uns i altres ens fem companyia, ens recolzem mútuament i això ens dóna força i suport per seguir endavant. El món és ple de somnis i de projectes que potser mai es faran realitat però el camí que fem per intentar aconseguir-los és prou important i profitós com per perseguir-lo.

Un dia més i imagino clarament, amb tots els sentits, una nova primavera que neix i amb ella floreix l’esperança, em sento viva, em sento nova i brillant. Tinc la sensació que quelcom de bo és a la cantonada, que la lluita començarà a donar victòries, que la pitjor batalla ja s’ha acabat. L’enemic ha estat reduït i s’ha fet petit, s’ha difuminat en la boira que ell mateix va crear per desconcertar-me. Tot el meu jo enlluerna com la llum del sol de bon matí, com si sortís d’un lloc fosc i captés tota la claror de les coses bones i positives. Em sento capaç de tot i no tinc límits, no hi ha fronteres per als meus sentiments. He guanyat, el meu esperit s’ha renovat i puc aconseguir qualsevol fita que em proposi, he vençut la desil·lusió, he conquerit la possibilitat d’estar segura de mi mateixa i això no té preu, és el millor que em podia passar. I ara tot just inicio el camí, no veig el final, encara no veig Ítaca però el camí, n’estic segura, valdrà la pena encara que sigui llarg. Endavant!!