Records de solituts passades

Era una jove vella, amb només una vintena d'anys duia una vida retirada del món. No acostumava a ser gaire riallera i tenia converses interiors,les quals, de manera estúpida, creia que no li feien enyorar parlar amb ningú. Gran part del temps estava sola, els segons es feien eterns quan els comptava, i el silenci impregnava l'entorn. Feia la feina de casa per rutina, con una autómata, sempre el mateix ordre i el mateix horari. Observava com les diferents llums del dia es reflectien en les parets de la casa, una casa massa gran només per a ella. Quan sortia a comprar, hi havia una botiga al poble, no trobava a ningú pel carrer tret d'algun gat o algún gos mandrós que gandulejava en alguna cantonada. El poble estava desert durant la setmana, de fet el poble era un desert, els joves a estudi o al treball i els no tan joves encara anaven al camp, a l'hort, al celler o al interior de les cases. Pobre d'ella quan sortia !! perquè era observada i criticada per milers d'ulls que ella no veia però els notava com punxades a la pell, passava a ran d'alguna finestra coberta pel camuflatge d'una cortina i la lleugeresa d'un moviment inoportú o mal dissimulat delatava algú al seu darrere. Fins i tot el gos o el gat mandrós l'observaven controlant el més mínim i criticable gir o canvi dels seus cabells, de la seva mirada per saber si era prou feliç o ja més impúdicament del jersei que cenyia els seus pits durs i joves o dels seus provocatius malucs. “La noia de ciutat que havia volgut ser de poble i que de segur no duraria gaire entre ells” Això pensava la gent amagada darrera les cortines.

A l'estiu el sol cremava la petita part asfaltada i el gran terreny polsós que es trobava a l'entrada de l'edifici on vivia, d'ell emergia un vapor de foc i de brutícia que omplia tot el poble. Per contra a l'hivern feia tan de fred que es gelava la vorera, el carrer de terra era fang congelat i era un perill intentar caminar quatre passes, el dia era curt i de vapor només en sortia del nas i l'alè de les persones que gosaven sortir a l'exterior.
Les tardes, amb la feina feta, eren interminables. L'única sortida possible per no tornar-se boja era imaginar...tancar els ulls i viure una vida irreal. A vegades imaginava que era una oficinista, tenia el despatx amb una vidriera enorme que donava al carrer per on no paraven de passar nois, noies, homes, dones, avis, àvies...tots somrient la saludaven, paraven a parlar amb ella, explicaven històries, li demanaven ajuda, li preguntaven, en fi, es comunicava...a vegades era un botiguera que en ple centre del barri no parava de despatxar... o una perruquera que proporcionava bellesa i felicitat a les seves clientes quan hi anaven per solucionar no tan sols problemes d'estètica, més aviat d'autoestima i acceptació.

S'odiava, tot era responsabilitat seva, ella havia decidit anar a viure al camp, volia tranquil·litat, volia natura, volia salut. Creia que l'amor ho ompliria tot, estúpida romàntica. Creia que el compromís adquirit era per sempre i acatava les conseqüències, estúpida catòlica.
Distreure la ment , necessitava distreure's per no pensar. Parlava amb les plantes del balcó, amb les formigues de la cuina, fins hi tot amb els quadres i les fotografies. No era boja, no, sols necessitava comunicar-se...saber-se acompanyada per algú o alguna cosa, a vegades sortia a passejar per les vinyes i imaginava que els ceps la podien mirar, eren espectadors estàtics dels seus lents moviments perquè no tenia cap raó per córrer i les seves passes eren pausades i silencioses.
A vegades s'arribava fins una masia ben allunyada del poble i observava el pagés que treballava les vinyes, solitari, concentrat en el seu treball. Ell també... es lamentava de sentir-se sol? ell també... acostumava a parlar amb les plantes que llaurava? Potser a ell ja li agradava no haver de parlar amb ningú, potser ell havia escollit la seva professió però ella no, ella no volia estar sola, volia sentir-se estimada, acompanyada i volia poder acariciar la companyia d'algú.
Imaginava un món ple de gent, de sorolls, de rialles, de plors, d'olors, en definitiva un món ple de vida. Desgraciadament, en les hores més baixes, també es cansava d'imaginar, perquè la tornada a la realitat era molt dura, el contrast entre la vida real i la imaginada era infinit. Llavors plorava, eren llàgrimes agres de desconsol, llàgrimes d'impotència i desesperació, no hi havia solució, es deia ella cada vespre quan anava a dormir, demà serà igual, un dia bessó del d'avui i llavors malgrat voler evitar-ho preveia que la monotonia l'aniria assecant, l'envelliria, la marciria lenta i silenciosament.